Potencial citotòxic
La citotoxicitat fa referència a la capacitat d’una molècula o compost a ocasionar algun tipus de dany cel·lular
Aquest dany pot ser produït tant per substàncies orgàniques sintetitzades per organismes com inorgàniques produïdes químicament que provoquen la mort cel·lular. Aquest potencial, ajustat a una diana concreta, pot produir la mort cel·lular d’un determinat tipus de cèl·lules, mentre que la resta romandrien totalment il·leses.
El potencial de citotoxicitat és una de les primeres coses que s’avalua quan s’investiga un nou medicament. Aquest potencial s’ha d’ajustar, suposant que el medicament estigui orientat en provocar la mort cel·lular (per exemple en quimioteràpia), a que la dosi i les cèl·lules dianes siguin les correctes per tal de provocar una bona resposta del medicament només en un tipus de cèl·lules en concret. Per altra banda, si el medicament no es troba orientat en provocar mort cel·lular (com seria el cas d’un analgèsic o d’un antiinflamatori), la investigació preclínica i els posteriors assajos clínics han de concloure que cap component provoca citotoxicitat a les cèl·lules diana.
Alguns estudis avaluen el potencial citotòxic d’algunes espècies de cnidaris, com serien els fideus de mar (Anemonia sulcata) i la tomata de mar (Actinia equina). D’aquestes dues espècies s’han obtingut extractes aquosos que produeixen mort cel·lular a través de l’activació de la via de les caspases, més concretament la Caspasa-3 , una proteïna la qual la seva activació inicia el procés d’apoptosi, una mort cel·lular controlada. De la medusa del Mediterrani (Rhizostoma pulmo) s’ha descobert que les seves toxines provoquen efectes citotòxics i hemolítics en diverses cèl·lules de limfòcits humans. Un altre exemple és l’opistobranqui Aplysia depilans; d’aquest mol·lusc sense closca se n’han descobert 9 molècules anomenades diterpens que tenen activitat citotòxica contra 5 línies tumorals diferents i també a través de l’activació de la via de les caspases. També hi ha una altra espècie del mateix gènere, l’Aplysia fasciata, que també presenta aquest tipus de potencial bioactiu.
Així doncs caldria estudiar les propietats d’altres espècies de cnidaris, especialment d’anemones i meduses. El fet que dues espècies del gènere Aplysia presentin el mateix tipus de potencial indica que probablement s’hauria d’estudiar altres espècies del mateix gènere en recerca de nous compostos bioactius amb potencial citotòxic.
