Potencial anticoagulant
El potencial anticoagulant és produït per molècules amb la capacitat d’evitar la coagulació de la sang.
La sang es coagula degut a l’agregació d’eritròcits i plaquetes, mitjançant l’acció de proteïnes com la trombina i la fibrina, entre d’altres, i que serveix per tancar ràpidament les ferides de l’organisme. Tot i la necessitat d’aquest mecanisme, aquest pot produir complicacions en haver-hi agregacions no controlades de cèl·lules de la sang, com ara malalties cardiovasculars, ictus o isquèmies i per això és necessari que el cos produeixi molècules capaces d’evitar-ho. D’altra banda, organismes paràsits també les sintetitzen, sobretot en glàndules salivals, per tal de mantenir la ferida, a través de la qual s’alimenten de l’hoste, oberta.
La llampresa marina (Petromyzun marinus) presenta molècules amb potencial anticoagulant a la seva saliva. La llampresa utilitza aquestes propietats salivals per alimentar-se de la sang dels peixos hostes, impedint que es coaguli la ferida produïda per la seva mossegada al lloc on s’adhereix.
La pell de la rajada dolça (Raja montagui) conté dermatan-sulfat (DS), un compost amb marcada activitat antitrombina, que inhibeix l’acció de la trombina, una de les principals molècules coagulants. Las trombina és absolutament necessària per transformar el fibrinogen en fibrina, una molècula que atrau i a la qual s’associen les plaquetes per formar el coàgul.
La closca de l’escamarlà (Nephrops norvegicus) conté glicosaminoglicans amb activitat anticoagulant. Un dels glicosaminoglicans més coneguts i a la vegada més usat en medicina és l’heparina, que s’injecta via intravenosa per evitar la formació de coàguls de sang en traumatismes o en casos de repòs total. A més de les propietats anticoagulants dels glicosaminoglicans trobats a la closca de l’escamarlà també, en concentracions concretes tenen activitat citotòxica contra una línia tumoral de càncer de còlon.
També extractes dels tentacles de la medusa del Mediterrani (Rhizostoma pulmo) contenen molècules que impedeixen la degradació del fibrinogen en fibrina, impedint que les plaquetes s’adhereixin entre elles i, per tant, la formació de coàguls.
